El virus

Miro pel balcó i els carrers estan buits,

Aquesta nit, Barcelona està tranquil.

Res pertorba el silenci,

I fins i tot resulta inquietant.

A Barcelona normalment sempre hi ha vida.

Fa uns dies que això ha canviat,

Estar a casa és el que fa tothom,

Recelats pel que està passant,

Ningú no s’atreveix a sortir al carrer.

Aquesta situació ens té a tots intranquils,

No podem fer la nostra vida amb normalitat.

Desconfiança cap al futur és el que sentim,

És una situació nova a la qual ens hem d’adaptar.

Zigzaguejant  pel carrer passa un noi en bicicleta.

Segur que el pobre encara no veu la gravetat de la situació, o potser,

A lo millor bé de treballar (si és metge o infermer),

No ho puc saber és clar, per això no dic res i no jutjo.

Casa nostra s’ha convertit en l’únic lloc en què estem segurs,

Hem de fer l’esforç i quedar-nos a la nostra llar,

Encara que si estem amb la família no ens falta res,

Zero tolerància, el virus el parem junts.